MONT PERDUT 3355m, esperó dels Esparrets

26-27/07/10. Aquesta és una ascensió on l'escalada és el medi per arribar el cim, on cal tenir en compte, l'aproximació i el descens. Una ascensió que no et deixa indiferent.

El dilluns a mig dia després de dinar a Ainsa, arribem a Pineta , prenem un cafè al refugi tot aprofitant per a interrogar una mica al guarda, ens dona algunes dades, encara que ell no ha fet la via?.

Preparem tot el material,cordes, sac, botes, peus de gat, tenda, menjar, etc. tot un piano per a cadascú i sortim cap el balcó de Pineta. Amb unes tres hores i quart per fortes pendents i acompanyats per un bon sol, arribem a la fi de la primera part de l'ascensió. Plantem la tenda , sopem una mica i a dormir.

El dia surt radiant un esmorzar lleuger i so m-hi. Baixem a buscar el fons de la vall que seguim fins a la punta del balcó, per resprises anem guany pas per l'esglaó fins que ens trobem tallats i fem un ràpel. Ara toca remuntar fins a peu de l'esperó amb forta pendent. Com a referència és sobre la cota 2450m i una gran pedra negra, molt visible.

Davant nostra un caos de blocs, arestes, esperons per escollir, l'esperó és el tercer des de l'Oest.

El primer llarg comença per l'esquerra de l'esperó que forma la pedra negra, per un díedre força marcat. A mig díedre sortim a la dreta per un altre fins una plataforma.

El segon llarg segueix per un pas desplomat, que dona pas a una canal que seguim fins al final on muntem reunió.

Davant tenim una placa que pugem fins a l'aresta, amb bones preses, muntem reunió a l'aresta.

Seguim flanquejant per l'aresta fins al peu de una plaques impressionants. Un altre llarg amb flanqueig ens deixa al peu d'una canal díedre.

Dos llargs per un díedres d'escalada delicada , ens deixen sota d'un desplom d'una agulla.

La via puja l'agulla però la podem evitar per la dreta amb uns primers metres molt verticals V/V+, després la dificultat baixa. Aquí ja comencem a notar que fa hores que estem escalant a pler sol i amb només un litre d'aigua per cap.

Ara segueixen dos llargs força difícil i mantinguts amb una dificultat de V i algun pas aïllat de V+, trobem alguns pitons.

Un cop superat aquest panys només ens queda seguir per una cresta fins un corredor de sortida, que farem amb dos o tres llargs.

Bé aquí s'acaba l'esperó, de temps no anem gaire sobrats , descansem una mica mengem alguna cosa i seguim primer grimpant per roca i després directament per les rampes de neu. Quan trobem els primers rajolins d'aigua de desglaç ens parem a reposar aigua, estem força deshidratats. Les congestes de neu ens porten fins al coll Oriental. D'aquí flanquegem a l'esquerra per neu fins a peu d'una franja rocosa que superem amb dos llargs, IV+. Les dificultats s'acaben, però cal seguir galopant per la neu cap el cim.

Al cim arribem amb el començament de la posta de sol. Estem molt contents però això no ha acabat, ens queda la baixada.

Baixem fins el llac gelat i remuntem fins el coll del Cilindre, el temps va passant i la claró és va apagant quan entrem a la gelera de la cara nord. Anem seguin unes traces fins que les perdem ja de nit , sort que hi ha Lluna plena, arribem sobre la franja rocosa, però trobem el punt de baixada, ens fan senyals de llum des del refugi de Tucarroya?, però ens entenem. De sobte trobem una fita i un altre més enllà, que ens porten a una mena d'esperó -canal, baixo una mica i bingo dos químics. Ja donàvem per fet que hauríem de fer un bivac, un ràpel ens deixa a baix del ressalt. Una bona estona més sense dificultat ens deixa a la tenda on ens tirem en planxa. Son les 12:30. Deu n`hi dó la jornada.

L'esperó dels Esparrets és una de les grans ascensions del Pirineu, llarga, complicada de seguir, solitària, amb aventura garantida. Una d'aquelles que no s'obliden. A la via és troba algun pitó i ponts de roca, nosaltres vam portar 8 bagues exprés, un joc de tascons, aliens fi firiends fins el camelot del 1.

Per Agustí Pallares i Joan Asín