19/06/18. Avui tot cercant l’ombra li proposo al Josep Solé, d’anar a la via Anglada Guillamón de la trompa de l’Elefant ho accepta tot i què ell ja la va fer quan començava a escalar d’això ja fa uns 50 anys...Per la meva part em costava trobar company per anar-hi, o ja l’havien fet o no els hi venia d’aguts i així anaven passant els anys sempre a la llista de pendent.
Pugem per les escales dels pobres i arribem a Sant Benet, no hi ha ningú silenci i la imatge imponent de la trilogia Prenyada, Trompa de l’Elefant i Mòmia, quantes escaldes quants records. Avui hi ha una llum esplèndida què realça les esveltes siluetes de les Agulles.
La via destil·la aquella essència Montserratina pionera, on cercaven els camins lògics per díedres, xemeneies i curts passatges de placa per enllaçar-les. Ens esperen 3 llargs de corda, treballosos i sense descans, sobretot els dos primers.
La via ha estat restaurada canviant alguna expansió per parabolts i reforçant les reunions, caldrà però afegir-hi algun flotant.
DADES
Primera ascensió: maig 1954
Per: J.M. Anglada, F. Guillamón.
Equipament: semi-equipada amb parabolts, burins, pitons, 1 tac, 1 pont de roca.
Material: 16 cintes exprés, joc de friends de l’alien blau al Camalot 1 o 2, estrep/s. Es aconsellable portar martell i algun pitó, l’A2 és de pitons i el primer és bellugava, hi ha una pitonissa amb una bagueta molt (però molt) prima.
Roca: Conglomerat.
Orientació: nord
Dificultat: V+/A2.
Aproximació: Des del Monestir pujar per les escales dels pobres fins a Sant Benet, on agafem el camí què porta a la Mòmia i Trompa de l’Elefant, flanquegem per sota de la trompa i pugem per la canal fins el coll de la Mòmia. Flanquegem direcció a la Trompa fins entrar a la canal. També és pot pujar directament per la canal, més herbosa.
Descens: Des-grimpada direcció oest, posar una corda com a passamà pel primer ressalt i després desgrimpar per una xemeneia i seguir fites fins el coll amb la Prenyada on el camí ens retorna a Sant Benet.
De la canal fen un flanqueig de III per entrar a una zona herbosa i muntar reunió en un arbre al peu d’un marcat díedre.
Primer llarg, segueix el díedre què va guanyant verticalitat i dificultat a mida què anem pujant. Al darrer parabolt hem de sortir a la placa de la dreta primer en flanqueig i després directament.
Segon llarg, comença amb una xemeneia estreta on pugem per oposició un pel anguniosa què ens va fent sortir cap a l’exterior. La seguim fins agafar el tram d’artificial totalment equipat (de moment) amb pitons de l’època.
Tercer llarg, surt per un díedre amb un tram vertical per placa exposat, la ressenya marcava dos pitons però només hi ha el segon, la fissura està plena d’herba i és sega. Desprès del pitó va perdent verticalitat fins a sortir a una terrassa, on seguim directament pel ressalt final si anem un pel a l’esquerra, trobarem dos parabolts.
En resum una gran clàssica, curta, intensa què no et deixa indiferent. Molt recomanable i imprescindible per a clàssics.
Per Josep Solé i Joan Asín.
 |
| FOTOCIM |
