Setembre 1979. D'això ja fa 33 anys. Tot fent un bivac en una bauma de Montserrat vam traçar un itinerari que començava pels Alps, seguint per l'Atlas, Andes......eren somnis de joves però que mica en mica és van anar fent realitat.
A l'any 1979 tocava els Atles del Marroc, havíem sentit parlar de l'Aioui on feia poc havien anat un grup dels Científics de Mataró. Ens vam posar en contacte amb en Manel Punsola i en seguida ens va parlar d'unes immenses parets de hi havia, seguint riu amunt unes tres hores des de Zaouia fins a un poble anomenat TARHIA (després ens vam assabentar que era TAGHIA). A partir d'aquesta informació privilegiada sense ànim de lucre (ara no seria així) vam començar a buscar informació trobant-la de molt bona al Centre d'Informació de Muntanya de Sabadell on ens van facilitar les ressenyes que tenien de tres expedicions Franceses que havien anat els anys 75,76 i 77. Un cop recopilada la informació ja va estar clar quin seria el nostre objectiu.
EL VIATGE
EL VIATGE
Després d'uns mesos de preparació finalment el u de setembre per la tarda sortíem cap el Marroc!!! en la nostra primera sortida extraeuropea, l'aventura començava.
Tres cotxes ben carregat de material, menjar i tot el que podíem necessitar per a un mes. Érem 7 components en Ramon Samarra (Min), Manel Rosell, Eric Promio, Joan Tomàs, Rosa García, Montse Pueyo i Joan Asín, una setmana més tard sortirien en Vicenç Perez i Josep Massana acompanyats d'un amic d'ell en Toti.
El viatge va ser força agitat, després de dormir per la carretera la primera nit. El segon dia vam arribar a Algeciras on vam passar la nit en un càmping. Al matí següent agafem el Ferry que ens porta fins a Ceuta on fem les darreres compres i canviem dirhams. Passem la frontera després d'omplir papers i amb una propina que ens demanen per accelerar els tràmits. Al passar la frontera s'obre un nou mon davant nostre. El quart dia fem nit a un càmping a les afores de Kenitra, la ciutat caserna del Marroc. Deixem la plana i la carretera enfila cap a les muntanyes on el cotxes comencen a patir, finalment arribem a Azilal. Continuem fins a Ait Mehamed on agafem la pista de 60 Km on haurem de passar tres colls. La pista està força malament i els cotxes (un 4L,un R5 i un R6) van patint fins que el R6 diu que prou i es para?? de totes maneres amb aquest cotxes no podem seguir per la pista. Intentem arrancar el R6 però no podem al final fem un pont amb la bateria d'un altre cotxe i s'arranca, a trenques i barranques retrocedim fins a una mena de refugi que hem passat a la pujada on passem la nit. A l'en demà com podem retornem a Ait Mehamed on després de parlar amb el Califa aconseguim de deixar els cotxes al seu fortí a les afores del poble. Lloguem un camió que ens portarà fins a Zaouia al final de la pista. Un cop a Zaouia parlem amb el Califa de torn i ens facilita els muls i mulers que ens portaran l'equipatge fins a Taghia.
ARRIBANT A TAGHIA
Tres hores pel riu Akka per un camí força accidentat ens deixen a Taghia finalment. L'arribada a Taghia va acompanyada de nens que ens saluden i gent que surt de les cases per veure que passa, som el quart grup d'estrangers que arriba. Una mica més amunt del poble i al peu del Taoujdat i al costat del riu, trobem un bon lloc per acampar. Passem la tarda muntant el campament i finalment podem sopar al nostre destí.....han estat 6 dies d'accidentat camí. Mentrestant una forta turmenta és desenvolupa darrera de les muntanyes podem veure el resplendors dels llamps que il·luminen la nit. Un tro ressona llargament?????,que estrany, no para???i sembla que és va apropant. la Rosa treu el cap i sentim un crit l'aigua arriba fins a tocar de les tendes. Agafem el que podem i tirem muntanya a munt on ens estem una bona estona fins que passa la tempesta i el riu va perdent força. Retornem a les tendes però amb la intranquil·litat de que torni a passar.
A l'endemà surten La Rosa García, el Joan Tomàs i en Eric Promio amb la intenció de fer l'esperó Oest de l'Oujdad. L'aproximació resulta complicada, però finalment arriben a peu de les dificultats. Comença l'Eric i després de dubtar entre dues fissures agafa la de l'esquerra. Després d'uns metres posa un pitó i segueix pujant poc a poc....un crit d'atenció i uns instants expectants, i tot seguit veuen l'Eric volant amb un bloc a les mans, una forta estrebada i el pitó que aguanta...però l'Eric s'ha fet mal. ha caigut 15m està masegat i li fa mal el pit?. Tots tres rapelen laboriosament fins a unes terrasses on troben uns pastors que els indicaran el camí de tornada, que durarà varies hores molt penoses per l'Eric. En Joan Tomàs arriba acalorat al campament sol. Tots ens mobilitzem, pugem a buscar a l'Eric va baixant acompanyat de la Rosa i un pastor. Després de donar-li un calmant és recupera una mica i podem tornar al campament.
Després de fer-li una bona cura sembla que no té res trencat, els nervis baixen. Després de dinar ve el moment més crític de l'expedició. Està clar que l'Eric no és pot quedar i que hem de baixar per que li facin radiografies i el miri un metge però qui sap a on?. Durant tota la tarda discutim el que fer, comencem a tenir clar que hem de plegar. Al final en Manel proposa de tornar amb l'Eric cap a Barcelona. El debat durà estona i al final ens quedem amb aquesta idea. Baixem a Taghia per a llogar un mul i el muler per a portar a l'Eric fins a Zaouia.
PRIMERA ASCENSIÓ I TRANQUILITAT
El dissabte 8 ens aixequem aviat i ens acomiadem de l'Eric i el Manel, per a ells Taghia s'ha acabat. Els acompanya en Joan T fins a Zaouia on sembla que hi ha un infermer per a veure si és pot valorar la gravetat de les lesions. Quan retorna en Joan T. comenta que segons l'infermer sembla que no té fractures (un cop a Barcelona és confirma que té dues costelles fracturades i dos dits). En Joan T té una forta insolació i febre, la rosa i la Montse li donen aigua amb sal i li posen una tovallola mullada al cap. Mica en mica és va recuperant.
Després d'acomiadar als companys en Ramón S. i en Joan A. marxen cap el Pilar Oest del Ta Oujdad. La via comença per un contrafort que porta al Pilar, al tercer llarg cal trebalar-lo a fons, amb passatges de V+, després dos llargs perdedors porten a una vira, arribant a la R5 em surt un pastor dient "bon jour mesiés"??? que coi fa aquest per aquí!!!, resulta que ha entrar per una vira. Després de saludar-lo seguim cap el Pilar Oest que el tenim al davant. Al vuitè llarg comencen quatre llarg de placa mantinguda amb passatges de V+ (del d'abans). Arribant a l'aresta comença a ploure ens dona temps de començar la baixada quan esclata la turmenta ja estem en terreny fàcil.
Un cop al campament ens reunim els cinc que hem quedat, el sopar és animat sembla que va passant la mala ratxa, l'Eric sembla que no té res greu i per fi hem fet la Primera ascensió a Taghia.
El diumenge 9 és de repòs i tranquil·litat (per fi). A la tarda en Ramón S. i en Joan T. surten a inspeccionar una marcada fissura de 500m, per a obrir-hi una via, però és posa a ploure i han de tornar.
DUES ASCENSIONS
El dilluns 10 surten la Rosa G., el Joan T. i el Joan A. per anar al Pilar Oest de l'Oujdad, on va caure l'Eric. Al llarg on va caure l'Eric és resolt per la dreta sens problema. La escalada és molt estètica i és desenvolupa feliçment. la via és ràpida i a migdia estem al cim. Al baixar del cim ens encallem al darrer tram on no encertem la canal per a baixar?. Veiem un pastor el que demanem a crits per a on baixar, finalment puja i ens acompanya. No arribem al campament fina a les 17h, en Ramón i la Montse ja estaven intranquils.
El dimarts 11 a les 5:30h surten en Ramón S. i en Joan T. altre cop cap a l'Oujdad, aquest cop a la via Fissura de l'esquerra, catalogada de MD+. La via comença amb un sòcol de 100m que porta a una feixa per on arribem al peu de la marcada fissura-díedre. La via té sis llargs de corda molt mantinguts, aeris i bonics. L'avenç és lents doncs la via esta totalment desequipada, com totes les vies obertes fins ara. La fissura acaba en un nínxol, una placa porta al peu d'un díedre vermell amb un desplom al mig. Aquest és el llarg més difícil de la via. En Joan T li costa molt esforços i està apunt de no superar-lo, però al final pot passar. Dos llarg més els deixen a un terreny més fàcil, però ja estan a les fosques. En aquest punt fan un bivac improvisat, després de 13 hores d'escalada. Amb les primeres llums del dia comencen a carenar l'aresta per arribar al cim i buscar la canal de baixa. Finalment a les 10h del matí tornen a estar al campament.
DESCANS
Dimecres 12, avui ens prenem un dia de descans i de convivència amb els nens i adults que no paren de visitar-nos. Per la tarda la Rosa G, el Ramón S. i el Joan A. van a explorar l'entrada de l'aresta Est del Ta Oujdad, entrant torrentera a munt fins que és troben tallats per un pas que sembla factible, però com no porten material retornen, però amb les idees més clares.
Dijous 13 el dia neix ennuvolat. Ha plogut tota la nit, així que deixem l'aresta Est per un altre dia. Durant el dinar fem conjuntures de que els hi ha pogut passar a en Toti, Vicenç i Josep, que ja huaríen d'estar aquí???. Demà la Rosa G, el Ramón S. i el Joan A. aniran a l'esperó NO del Jbel Timrazine i després intentarem obrir una fissura evident del Tagoujimt N'Tsouiannt.
Divendres 14 Sortim cap l'esperó però hi ha molta boira i no podem trobar el peu de via, així que tornem al campament. A migdia s'aclareix i surten en Joan T.,Joan A. i Ramón S. per a estudiar la fissura evident del Tagoujimt N'Tsouiannt. Quan arriben a peu de paret la desil·lusió és majúscula: és tracta de una xemeneia bruta i perillosa. De retorn passem pel peu de la via del sostre, és veu impressionant. De retorn al campament i després de donar-li varies voltes decidim anar a la via del sostre en Joan T.,Joan A. i Ramón S.
DOS DIES A LA PARET
Dissabte 15 ens alcem sobre les 6h, anem amb dues motxilles per que el primer pugui escalar sense i pugui escalar millor. Carreguem 20 pitons i 15 tascons (aleshores no i havia friends encara), poc menjar i poca roba, una sola cantimplora i les fundes bivac.
A les 8h, comencem a escalar per una rampa bruta (dos llargs) que ens porten al peu de xemeneia-fissura que puja durant set llargs molt verticals, fins a sota mateix del sostre un tenim previst bivaquejar avui.
Les tirades de fissura son un laboriós ramonatge que és va tancant poc a poc, fins que queda obstruït per un gran bloc encastat i que superem amb artificial difícil. A continuació ataquem un llarg combinat, que superem després d'haver-hi col·locat els quatre bongs que portem, en una ampla fissura. Seguim i trobem un taco de fusta i just al penjar-se, peta la baga el tenim un petit "saque" sense conseqüències, per sort. Seguim per dos llargs més en escalada oberta, amb la tònica d'escalada difícil i atlètica, fins a una petita cova on passarem la nit. Fins arribar aquí han estat onze hores d'escalada totalment despitonada. Després de menjar quelcom ens preparem per a passar la nit, embotits al forat, això si amb un meravellòs cel quallat d'estels.
Diumenge 16. Amb les primeres llums comencem a moure els membres enrampats. Davant nostre l'impressionat sostre. Per a superar-lo cal anar per la paret de la dreta, però el pitonatge és difícil, no hi ha fissura i cal pitonar en forats de la placa. Després d'uns passos és impossible avançar?. La única solució és fer un pèndol fins a un pitó que hi ha a la dreta. Seguim per la placa, amb la mateixa tònica de pitonatge difícil fins que de nou ens tornem a aturar. Després de molts esforços aconseguim posar un pitó precari al cantell del sostre, en Joan T. és penja és contorciona intentant posar un tascó i??? zas!!!, el pitó a cedit, per sort l'altre ha aguantat, després de l'ensurt hi torna. Intenta burinar sense èxit la roca és molt dura???així que torna a posar el pitó, sembla que aguanta un tascó, un pedra encastada i per arriba a la reunió.....Hem necessitat tres hores per a superar el sostre i en Joan T està esgotat. Ara segueixen cinc llarg de lliure difícil. Fem un replanteig i seguirà en Ramón S., Joan T. anirà segon reservant-se i en Joan A. anirà el últim recuperant el material. L'escalada segueix molt delicada i difícil, comença en Ramón S i després ja recuperar segueix en Joan T. amb passos de V+, vertical i d'adherència difícil de pitonar.
Quan per fi sortim a terreny fàcil la nostra alegria és immensa, protàvem 13 llargs amb dificultat constant sense baixar del V en cap cas. Ens resten sis llargs de corda d'una dificultat de III,IV,IV+ i per fi arribem esbufegant al cim, ens estranyem les mans, decididament era la via més difícil que havíem fet els tres mai.
Al cim ja és fa fosc, ens col·loquem els frontals i recorrem la carena en busca de la baixada, però tot i que el dia ha estat bo ara hi ha boira baixa que tapa les canals. Decidim fer un altre bivac, però amb la tranquil·liatat de la feina feta. No podem dormir en tota la nit l'hem passar tiritant en les nostres fundes bivac, pel fred. Quan és fa de dia tirem ràpidament cap a vall, arribem al campament, esgotats amb molta fam i set....on ens retrobem amb la Montse i la Rosa que han tingut moments d'intrenquil·litat seguint-se amb els prismàtics sense altre cosa que esperar....
ARRIBEN REFORÇOS
Dilluns 17 Després de menjar com a bojos, ens donem un bany i només pensem amb descansar........
Estàvem a la tenda pensant en el dinar, quan de repent veiem apareixa per la porta al Vicenç, Josep i Toti, és una gran sorpresa doncs ja no els esperàvem. No havien pogut arribar abans per que les pluges de la setmana passada havien deixat la pista impracticable. A Ceuta havien coincidit amb l'Eric i el Manel. A l'Eric l'havia visitat un metge Marroquí i segons sembla no tenia res trencat (mentida), però això ens va tranquil·litzar.
Dimarts 18 seguim descansant en Josep M i Vicens P marxen amb la intenció d'anar al pilar Oest del Jbel Oujdad. Però no ho veuen clar i no se'n surten, finalment abandonen.
UNA PRIMERA A TAGHIA
Dimecres 19. Avui tot és aventura en Ramón S. Rosa G. Josep M. Vicenç P. i Joan A. tornem a endinsar-se a la gorge per anar a buscar l'aresta Nord Est del Ta Oujdad. Primer cal superar el mur que tancava el pas amb uns llargs i un ràpel pendular fins a peu de via. Els primers llargs son fàcils però amb roca a controlar, després la dificultat augmenta i la roca és torna bona. Després d'ultrapassar un bonic i dificultós díedre (V/A1), sortim a l'aresta, seguint per terreny menys mantingut. Però el temps ha anat passant i comença a fer-se fosc, quan ja estàvem preparant-se per a bivaquejar, se sent un veu de lluny que diu.... Joan, deu metres més i sortiu a terreny fàci..i..i..i..l....!!! Es en Joan T. que fart d'esperar a pujat fins a la collada del Jbel Oujdad. Una estona arribem al cim sense dificultat. Avui doncs soparem al campament, amb el goig d'una primera.
Dijous 20. Avui tornem a tenir un dia de descans...............
LA DARRERA VIA I COMIAT
Divendres 21. En Joan T i Vicenç P, surten per a fer la darrera via. Mentre els altres començarem a recollir i quedar amb els mulers i muls que ens portaran l'equipatge fins a Zaouia.
La via escollida és el pilar NO del Ta Oujdad. En dues hores fan els 10 llargs del contrafort. Ataquen unes fissures molt mantingudes. Després el terreny és més fàcil però amb algun tram delicat.
Dissabte 22. És el dia que hem de marxa d'aquesta vall. Pleguem el campament i ens acomiadem dels nens i adults que ens han acompanyat en aquests dies.
El viatge de tornada ens porta a BENI MELLAL, FEZ, ECHAOUEN on aprofitem per a fer una mica de turisme i reparar a mitges el R6 que estava espatllat, farem tot el viatge fins a Barcelona anant canviant la bateria d'un cotxe a l'altre. Finalment el dia 29 a la nit arribem a Barcelona.
RESUM DE LES ACTIVITATS REALITZADES
JBEL TA OUJDAD (2550m)
Via del Pilar Oest 08/09/79
per Ramón Samarra i Joan Asín.
Via del Pilar NO 21/09/79
per Joan Tomàs i Vicenç Pérez.
Via STAE cara Est 19/09/79
per Ramón Samarra, Vicenç Pérez, Josep Masana, Rosa García
i Joan Asín.
JBEL OUJDAD
Via de la fissura esquerra 11/09/79
per Ramón Samarra i Joan Tomàs
Via del Pilar Oest 10/09/79
per Joan Tomàs, Rosa García iJoan Asín.
TAGOUJIMT N'TSOUIANNT
Via del Sostre 15-16/09/79
per Joan Tomàs, Ramón Samarra i Joan Asín
Components: Rosa Mª García, Montse Pueyo, Ramón Samarra, Eric Prómio, Manel Rosell, Vicenç Pérez, Josep Masana, Joan Tomàs i Joan Asín.
Tres cotxes ben carregat de material, menjar i tot el que podíem necessitar per a un mes. Érem 7 components en Ramon Samarra (Min), Manel Rosell, Eric Promio, Joan Tomàs, Rosa García, Montse Pueyo i Joan Asín, una setmana més tard sortirien en Vicenç Perez i Josep Massana acompanyats d'un amic d'ell en Toti.
El viatge va ser força agitat, després de dormir per la carretera la primera nit. El segon dia vam arribar a Algeciras on vam passar la nit en un càmping. Al matí següent agafem el Ferry que ens porta fins a Ceuta on fem les darreres compres i canviem dirhams. Passem la frontera després d'omplir papers i amb una propina que ens demanen per accelerar els tràmits. Al passar la frontera s'obre un nou mon davant nostre. El quart dia fem nit a un càmping a les afores de Kenitra, la ciutat caserna del Marroc. Deixem la plana i la carretera enfila cap a les muntanyes on el cotxes comencen a patir, finalment arribem a Azilal. Continuem fins a Ait Mehamed on agafem la pista de 60 Km on haurem de passar tres colls. La pista està força malament i els cotxes (un 4L,un R5 i un R6) van patint fins que el R6 diu que prou i es para?? de totes maneres amb aquest cotxes no podem seguir per la pista. Intentem arrancar el R6 però no podem al final fem un pont amb la bateria d'un altre cotxe i s'arranca, a trenques i barranques retrocedim fins a una mena de refugi que hem passat a la pujada on passem la nit. A l'en demà com podem retornem a Ait Mehamed on després de parlar amb el Califa aconseguim de deixar els cotxes al seu fortí a les afores del poble. Lloguem un camió que ens portarà fins a Zaouia al final de la pista. Un cop a Zaouia parlem amb el Califa de torn i ens facilita els muls i mulers que ens portaran l'equipatge fins a Taghia.
 |
| arribant a Taghia |
Tres hores pel riu Akka per un camí força accidentat ens deixen a Taghia finalment. L'arribada a Taghia va acompanyada de nens que ens saluden i gent que surt de les cases per veure que passa, som el quart grup d'estrangers que arriba. Una mica més amunt del poble i al peu del Taoujdat i al costat del riu, trobem un bon lloc per acampar. Passem la tarda muntant el campament i finalment podem sopar al nostre destí.....han estat 6 dies d'accidentat camí. Mentrestant una forta turmenta és desenvolupa darrera de les muntanyes podem veure el resplendors dels llamps que il·luminen la nit. Un tro ressona llargament?????,que estrany, no para???i sembla que és va apropant. la Rosa treu el cap i sentim un crit l'aigua arriba fins a tocar de les tendes. Agafem el que podem i tirem muntanya a munt on ens estem una bona estona fins que passa la tempesta i el riu va perdent força. Retornem a les tendes però amb la intranquil·litat de que torni a passar.
A l'endemà surten La Rosa García, el Joan Tomàs i en Eric Promio amb la intenció de fer l'esperó Oest de l'Oujdad. L'aproximació resulta complicada, però finalment arriben a peu de les dificultats. Comença l'Eric i després de dubtar entre dues fissures agafa la de l'esquerra. Després d'uns metres posa un pitó i segueix pujant poc a poc....un crit d'atenció i uns instants expectants, i tot seguit veuen l'Eric volant amb un bloc a les mans, una forta estrebada i el pitó que aguanta...però l'Eric s'ha fet mal. ha caigut 15m està masegat i li fa mal el pit?. Tots tres rapelen laboriosament fins a unes terrasses on troben uns pastors que els indicaran el camí de tornada, que durarà varies hores molt penoses per l'Eric. En Joan Tomàs arriba acalorat al campament sol. Tots ens mobilitzem, pugem a buscar a l'Eric va baixant acompanyat de la Rosa i un pastor. Després de donar-li un calmant és recupera una mica i podem tornar al campament.
Després de fer-li una bona cura sembla que no té res trencat, els nervis baixen. Després de dinar ve el moment més crític de l'expedició. Està clar que l'Eric no és pot quedar i que hem de baixar per que li facin radiografies i el miri un metge però qui sap a on?. Durant tota la tarda discutim el que fer, comencem a tenir clar que hem de plegar. Al final en Manel proposa de tornar amb l'Eric cap a Barcelona. El debat durà estona i al final ens quedem amb aquesta idea. Baixem a Taghia per a llogar un mul i el muler per a portar a l'Eric fins a Zaouia.
 |
| el nostre campament |
PRIMERA ASCENSIÓ I TRANQUILITAT
El dissabte 8 ens aixequem aviat i ens acomiadem de l'Eric i el Manel, per a ells Taghia s'ha acabat. Els acompanya en Joan T fins a Zaouia on sembla que hi ha un infermer per a veure si és pot valorar la gravetat de les lesions. Quan retorna en Joan T. comenta que segons l'infermer sembla que no té fractures (un cop a Barcelona és confirma que té dues costelles fracturades i dos dits). En Joan T té una forta insolació i febre, la rosa i la Montse li donen aigua amb sal i li posen una tovallola mullada al cap. Mica en mica és va recuperant.
Després d'acomiadar als companys en Ramón S. i en Joan A. marxen cap el Pilar Oest del Ta Oujdad. La via comença per un contrafort que porta al Pilar, al tercer llarg cal trebalar-lo a fons, amb passatges de V+, després dos llargs perdedors porten a una vira, arribant a la R5 em surt un pastor dient "bon jour mesiés"??? que coi fa aquest per aquí!!!, resulta que ha entrar per una vira. Després de saludar-lo seguim cap el Pilar Oest que el tenim al davant. Al vuitè llarg comencen quatre llarg de placa mantinguda amb passatges de V+ (del d'abans). Arribant a l'aresta comença a ploure ens dona temps de començar la baixada quan esclata la turmenta ja estem en terreny fàcil.
Un cop al campament ens reunim els cinc que hem quedat, el sopar és animat sembla que va passant la mala ratxa, l'Eric sembla que no té res greu i per fi hem fet la Primera ascensió a Taghia.
El diumenge 9 és de repòs i tranquil·litat (per fi). A la tarda en Ramón S. i en Joan T. surten a inspeccionar una marcada fissura de 500m, per a obrir-hi una via, però és posa a ploure i han de tornar.
 |
| Jebel Ta Oujdad |
DUES ASCENSIONS
El dilluns 10 surten la Rosa G., el Joan T. i el Joan A. per anar al Pilar Oest de l'Oujdad, on va caure l'Eric. Al llarg on va caure l'Eric és resolt per la dreta sens problema. La escalada és molt estètica i és desenvolupa feliçment. la via és ràpida i a migdia estem al cim. Al baixar del cim ens encallem al darrer tram on no encertem la canal per a baixar?. Veiem un pastor el que demanem a crits per a on baixar, finalment puja i ens acompanya. No arribem al campament fina a les 17h, en Ramón i la Montse ja estaven intranquils.
 |
| Pilar Oest Oujdad |
El dimarts 11 a les 5:30h surten en Ramón S. i en Joan T. altre cop cap a l'Oujdad, aquest cop a la via Fissura de l'esquerra, catalogada de MD+. La via comença amb un sòcol de 100m que porta a una feixa per on arribem al peu de la marcada fissura-díedre. La via té sis llargs de corda molt mantinguts, aeris i bonics. L'avenç és lents doncs la via esta totalment desequipada, com totes les vies obertes fins ara. La fissura acaba en un nínxol, una placa porta al peu d'un díedre vermell amb un desplom al mig. Aquest és el llarg més difícil de la via. En Joan T li costa molt esforços i està apunt de no superar-lo, però al final pot passar. Dos llarg més els deixen a un terreny més fàcil, però ja estan a les fosques. En aquest punt fan un bivac improvisat, després de 13 hores d'escalada. Amb les primeres llums del dia comencen a carenar l'aresta per arribar al cim i buscar la canal de baixa. Finalment a les 10h del matí tornen a estar al campament.
 |
| via fissura esquerra Oujdad |
DESCANS
Dimecres 12, avui ens prenem un dia de descans i de convivència amb els nens i adults que no paren de visitar-nos. Per la tarda la Rosa G, el Ramón S. i el Joan A. van a explorar l'entrada de l'aresta Est del Ta Oujdad, entrant torrentera a munt fins que és troben tallats per un pas que sembla factible, però com no porten material retornen, però amb les idees més clares.
Dijous 13 el dia neix ennuvolat. Ha plogut tota la nit, així que deixem l'aresta Est per un altre dia. Durant el dinar fem conjuntures de que els hi ha pogut passar a en Toti, Vicenç i Josep, que ja huaríen d'estar aquí???. Demà la Rosa G, el Ramón S. i el Joan A. aniran a l'esperó NO del Jbel Timrazine i després intentarem obrir una fissura evident del Tagoujimt N'Tsouiannt.
Divendres 14 Sortim cap l'esperó però hi ha molta boira i no podem trobar el peu de via, així que tornem al campament. A migdia s'aclareix i surten en Joan T.,Joan A. i Ramón S. per a estudiar la fissura evident del Tagoujimt N'Tsouiannt. Quan arriben a peu de paret la desil·lusió és majúscula: és tracta de una xemeneia bruta i perillosa. De retorn passem pel peu de la via del sostre, és veu impressionant. De retorn al campament i després de donar-li varies voltes decidim anar a la via del sostre en Joan T.,Joan A. i Ramón S.
 |
| la Rosa i la Montse fan jocs amb la canalla |
DOS DIES A LA PARET
Dissabte 15 ens alcem sobre les 6h, anem amb dues motxilles per que el primer pugui escalar sense i pugui escalar millor. Carreguem 20 pitons i 15 tascons (aleshores no i havia friends encara), poc menjar i poca roba, una sola cantimplora i les fundes bivac.
A les 8h, comencem a escalar per una rampa bruta (dos llargs) que ens porten al peu de xemeneia-fissura que puja durant set llargs molt verticals, fins a sota mateix del sostre un tenim previst bivaquejar avui.
Les tirades de fissura son un laboriós ramonatge que és va tancant poc a poc, fins que queda obstruït per un gran bloc encastat i que superem amb artificial difícil. A continuació ataquem un llarg combinat, que superem després d'haver-hi col·locat els quatre bongs que portem, en una ampla fissura. Seguim i trobem un taco de fusta i just al penjar-se, peta la baga el tenim un petit "saque" sense conseqüències, per sort. Seguim per dos llargs més en escalada oberta, amb la tònica d'escalada difícil i atlètica, fins a una petita cova on passarem la nit. Fins arribar aquí han estat onze hores d'escalada totalment despitonada. Després de menjar quelcom ens preparem per a passar la nit, embotits al forat, això si amb un meravellòs cel quallat d'estels.
Diumenge 16. Amb les primeres llums comencem a moure els membres enrampats. Davant nostre l'impressionat sostre. Per a superar-lo cal anar per la paret de la dreta, però el pitonatge és difícil, no hi ha fissura i cal pitonar en forats de la placa. Després d'uns passos és impossible avançar?. La única solució és fer un pèndol fins a un pitó que hi ha a la dreta. Seguim per la placa, amb la mateixa tònica de pitonatge difícil fins que de nou ens tornem a aturar. Després de molts esforços aconseguim posar un pitó precari al cantell del sostre, en Joan T. és penja és contorciona intentant posar un tascó i??? zas!!!, el pitó a cedit, per sort l'altre ha aguantat, després de l'ensurt hi torna. Intenta burinar sense èxit la roca és molt dura???així que torna a posar el pitó, sembla que aguanta un tascó, un pedra encastada i per arriba a la reunió.....Hem necessitat tres hores per a superar el sostre i en Joan T està esgotat. Ara segueixen cinc llarg de lliure difícil. Fem un replanteig i seguirà en Ramón S., Joan T. anirà segon reservant-se i en Joan A. anirà el últim recuperant el material. L'escalada segueix molt delicada i difícil, comença en Ramón S i després ja recuperar segueix en Joan T. amb passos de V+, vertical i d'adherència difícil de pitonar.
Quan per fi sortim a terreny fàcil la nostra alegria és immensa, protàvem 13 llargs amb dificultat constant sense baixar del V en cap cas. Ens resten sis llargs de corda d'una dificultat de III,IV,IV+ i per fi arribem esbufegant al cim, ens estranyem les mans, decididament era la via més difícil que havíem fet els tres mai.
Al cim ja és fa fosc, ens col·loquem els frontals i recorrem la carena en busca de la baixada, però tot i que el dia ha estat bo ara hi ha boira baixa que tapa les canals. Decidim fer un altre bivac, però amb la tranquil·liatat de la feina feta. No podem dormir en tota la nit l'hem passar tiritant en les nostres fundes bivac, pel fred. Quan és fa de dia tirem ràpidament cap a vall, arribem al campament, esgotats amb molta fam i set....on ens retrobem amb la Montse i la Rosa que han tingut moments d'intrenquil·litat seguint-se amb els prismàtics sense altre cosa que esperar....
 |
| la impressionant via del sostre al Tagoujimt n' Tsouiannt |
 |
| en Joan Tomàs al pas clau del sostre |
ARRIBEN REFORÇOS
Dilluns 17 Després de menjar com a bojos, ens donem un bany i només pensem amb descansar........
Estàvem a la tenda pensant en el dinar, quan de repent veiem apareixa per la porta al Vicenç, Josep i Toti, és una gran sorpresa doncs ja no els esperàvem. No havien pogut arribar abans per que les pluges de la setmana passada havien deixat la pista impracticable. A Ceuta havien coincidit amb l'Eric i el Manel. A l'Eric l'havia visitat un metge Marroquí i segons sembla no tenia res trencat (mentida), però això ens va tranquil·litzar.
Dimarts 18 seguim descansant en Josep M i Vicens P marxen amb la intenció d'anar al pilar Oest del Jbel Oujdad. Però no ho veuen clar i no se'n surten, finalment abandonen.
UNA PRIMERA A TAGHIA
Dimecres 19. Avui tot és aventura en Ramón S. Rosa G. Josep M. Vicenç P. i Joan A. tornem a endinsar-se a la gorge per anar a buscar l'aresta Nord Est del Ta Oujdad. Primer cal superar el mur que tancava el pas amb uns llargs i un ràpel pendular fins a peu de via. Els primers llargs son fàcils però amb roca a controlar, després la dificultat augmenta i la roca és torna bona. Després d'ultrapassar un bonic i dificultós díedre (V/A1), sortim a l'aresta, seguint per terreny menys mantingut. Però el temps ha anat passant i comença a fer-se fosc, quan ja estàvem preparant-se per a bivaquejar, se sent un veu de lluny que diu.... Joan, deu metres més i sortiu a terreny fàci..i..i..i..l....!!! Es en Joan T. que fart d'esperar a pujat fins a la collada del Jbel Oujdad. Una estona arribem al cim sense dificultat. Avui doncs soparem al campament, amb el goig d'una primera.
Dijous 20. Avui tornem a tenir un dia de descans...............
 |
| una primera, via STAE al Ta Oujdad |
LA DARRERA VIA I COMIAT
Divendres 21. En Joan T i Vicenç P, surten per a fer la darrera via. Mentre els altres començarem a recollir i quedar amb els mulers i muls que ens portaran l'equipatge fins a Zaouia.
La via escollida és el pilar NO del Ta Oujdad. En dues hores fan els 10 llargs del contrafort. Ataquen unes fissures molt mantingudes. Després el terreny és més fàcil però amb algun tram delicat.
 |
| pilar NO al Ta Oujdad |
Dissabte 22. És el dia que hem de marxa d'aquesta vall. Pleguem el campament i ens acomiadem dels nens i adults que ens han acompanyat en aquests dies.
El viatge de tornada ens porta a BENI MELLAL, FEZ, ECHAOUEN on aprofitem per a fer una mica de turisme i reparar a mitges el R6 que estava espatllat, farem tot el viatge fins a Barcelona anant canviant la bateria d'un cotxe a l'altre. Finalment el dia 29 a la nit arribem a Barcelona.
RESUM DE LES ACTIVITATS REALITZADES
JBEL TA OUJDAD (2550m)
Via del Pilar Oest 08/09/79
per Ramón Samarra i Joan Asín.
Via del Pilar NO 21/09/79
per Joan Tomàs i Vicenç Pérez.
Via STAE cara Est 19/09/79
per Ramón Samarra, Vicenç Pérez, Josep Masana, Rosa García
i Joan Asín.
JBEL OUJDAD
Via de la fissura esquerra 11/09/79
per Ramón Samarra i Joan Tomàs
Via del Pilar Oest 10/09/79
per Joan Tomàs, Rosa García iJoan Asín.
TAGOUJIMT N'TSOUIANNT
Via del Sostre 15-16/09/79
per Joan Tomàs, Ramón Samarra i Joan Asín
Components: Rosa Mª García, Montse Pueyo, Ramón Samarra, Eric Prómio, Manel Rosell, Vicenç Pérez, Josep Masana, Joan Tomàs i Joan Asín.
 |
| adeu Taghia!!!!! |
8 comentaris:
Ei Joan,
Les fotos en blanc i negre fan la impressió d'una veritable expedició, com així va ser.
Felicitats per aquella campanya i per la que heu fet aquesta setmana.
fins dimecres.
Salut i a tibar
Vau ser pioners a Taghia, quina il.lusió no? vaja aventures i amb l'ensurt del company...això sí que és escalada amb compromís!
Resto a l'espera de les aventures actuals!
Ei Joan si, per nosaltres va ser tota una expedició.
Jaume les vies estaven sense equipament, perduts en mig de l'Atlas eren uns altres temps, ara ens queixem si el parabolt no està ben posat, la via està bruta, el GRAE ha trigat mitja hora en arribar...?????.
A veure si amb la crisi tornem a una escalada més autèntica. Aquest cop hem fet poca cosa ja ho explicarem.
Carai Joan, això si que va ser una expedició en regla!
Pot ser tens raó, amb tantes facilitats s'ha perdut una mica l'esperit d'aventura, massa perepunyetes i poc compromís, bé, l'evolució com realment tot té la seva part positiva i negativa, la qüestió és quan es trenca l'equilibri.
Ei Montse l'escalada ha evolucionat en diferents estils i ara pots escollir. A Thagia ara tothom fa les mateixes vies, però hi ha un terreny amb vies per gaudir de la lògica, buscant l'itinerari i equipant-les que és una llàstima que no és facin.
Hola Joan
Encara recordo les diapos d'aquesta expedició a la sala gran de l'Aliga (quan encara teniem dos pisos) amb tot l'STAE flipant. I jo el que més flipava que era un noiet que acabava de fer el curset.
tinc al cap una diapo del Min ficant-se sota un 4L per veure d0arreglar-lo i les de l'evacuació de l'Eric amb els ossos trancats i caminat sota el sol del Marroc.
Molt bona entrada aquesta.
Ei Corbus ara al tornar a Taghia després de 33 any, m'he adonat del que vam arribar a fer l'any 79. Records
Publica un comentari a l'entrada