joan asín: ABELLA DE LA CONCA. SERRA DE CARRÀNIMA. Via L'ULL DE L'ELEFANT

diumenge, 28 de maig del 2017

ABELLA DE LA CONCA. SERRA DE CARRÀNIMA. Via L'ULL DE L'ELEFANT

27/05/17. El 17 de maig del 2014, quedava amb el Remi per tornar a la Serra de Carrànima, tenia una via començada amb tres llargs de corda. Vam entrar per unes feixes i grimpant fins a la R2, aquell dia vam repetir el tercer llarg i obrir el dos darrers llargs. Tenia pendent fer-la sencera el temps passa rapit i avui tres anys després tornem amb el Jaume i el Juan Carlos.

Teníem dubtes per l’atac impecable del sol què deien les prediccions, però en aquesta paret el sol entra tard i tenint en compte què només son 5 llargs, ens decidim a anar-hi.

Quan arribem a l’aparcament encara toca l’ombra a la paret, fem l’aproximació ràpida i evident fins a peu de via.

La via presenta una escalada combinada d’artificial i lliure, amb els tres primers llarg per plaques d’adherència i el dos darrers més atlètics.

DADES

Primera ascensió: 17 maig 2014

Per: Remi Brescó, Joan Asín.

Equipament: parabolts, 2 pitons, ponts de roca.

Material: 12 cintes exprés friends fins a Camalot 3, bagues per arbres/savines, estrep/s.

Dificultat: 6a/A2. Obligada V+/A2.

Descens: 3 Ràpels per la via, 50, 30,40.

Primer llarg, comença en Ae per una placa un pel desplomada i segueix per plaques, què van perdent dificultat a mida què anem pujant. R1, 40m, 2 parabolts.

Segon llarg, per plaques mantingudes d’aderència. R2, 30m, 1 parabolt i una baga a arbre.

Tercer llarg, comença per una placa vertical amb forats i segueix per un díedre amb tendència a l’esquerra fins què s’acaba, sota del gran desplom, un flanqueig a l’esquerra per una placa d’adherència (V+ obligat) ens deixa a la R3, 30m, 2 parabolts.

Quart llarg, directament per la fissura desplomada en artificial, equipat amb 7 parabolts, però haurem de completar amb friends. Sortida a l’esquerra i seguim més fàcil fins a la R4, 25m, 2 parabolts.

Cinquè llarg, sortim directament per la placa, 3 passos A1 i seguim per la fissura a equipar, passatges atlètics i sortim a la placa de la dreta, pitó no gaire bo, seguim pujant entre plaques i blocs fins a l’aresta, R2 a la dreta 2 parabolts.

Via de dificultat mantinguda, tots el llarg tenen el seu què. De les bones d’aquest racó.

Quan arribem al cim el sol ja va guanyant la batalla i és deixa notar. Fem el primer ràpel, primer per placa i després volat pel desplom, fins a la R2 50m. Quan recuperem el ràpel, comença a corre peròsorpresa no corre ??? s’enganxa en algun lloc, ho intentem varis cops i res de res??...Deixem les cordes i anem desgrimpant per les feixes per on vam pujar amb el Remi quan vam acabar la via, però seguim una feixa fins el peu del tercer llarg del Díedre Kantarin. L’idea és anar a buscar una corda què tenim el cotxe i pujar per l’areta, el Juan Carlos s’ofereix d’anar pujant i nosaltres anirem a buscar la corda, quan arribem al camí i passem pel peu de via, el Juan Carlos arriba al cim, l’esperem què rapeli....El nus s’havia clavat en una fissura, millor fer corre el nus el últim què baixi.

Com diu la dita, “Bé està el què bé acaba”.

Per: Jaume Galban, Juan Carlos Sánchez, Joan Asín.